Alternativa per Alemanya

de l'euroescepticisme elitista a la xenofòbia populista

Sergi Cristóbal Jané
14/06/2020

Un dels fenòmens més estrambòtics que ens podem trobar a Europa és la consolidació de l’euroescepticisme germànic i el seu encaix sociològic. Fins i tot en un país modern, plural i que a priori ha abandonat el fantasma del nazisme té la seva extrema dreta amb particularitats pròpies. En aquest sentit l’any 2013 es va donar a conèixer Alternativa per Alemanya (AfD). Aquesta nova formació, que sacsejaria la política federal – a més de ser font inesgotable d’escàndols- sorgia com una marca capaç d’aglutinar euroescèptics, conservadors purs, votants d’extrema dreta i ordoliberals. Aquests darrers cal recordar que es troben a mig camí entre el keynesianisme i el liberalisme, defensant el lliure mercat i a la vegada un estat fort capaç de regular les anomalies generades en el si del sistema econòmic. A efectes pràctics, però, els ordoliberals no deixen de ser una conseqüència ideològica sorgida en el període d’entreguerres i amb un enorme pànic (típicament alemany) a la inflació. Fos com fos AfD venia per quedar-se i estava promogut per faccions conservadores existents a Alemanya.

La posada en marxa del partit es va produir el 6 de febrer de 2013. Al capdavant hi havia descontents amb la política econòmica del govern de coalició aleshores liderat per Angela Merkel amb els liberals de l’FDP. Els seus primers caps visibles van ser l’economista Bernd Lucke i el periodista Alexander Gauland, els quals li van donar a la nova formació la imatge de partit elitista format per experts i intel·lectuals -un any abans havien liderat la Wahlalternative 2013, un moviment euroescèptic fallit que acabaria desembocant en la creació d’AfD.

Els primers intents no van donar resultat i a les eleccions de 2013 van ser incapaços  d’assolir el llindar del 5% dels vots (es van quedar amb el 4,7% dels sufragis i uns dos milions de vots) malgrat el rebombori creat. Aquest fracàs, però, es convertiria en la llavor del creixement i la consolidació d’aquesta marca. Els motius van ser diversos: la nova Gran Coalició (Große Koalition) entre el centre-dreta de la CDU i el centre-esquerra de l’SPD deixaria tota la oposició política a Die Linke (l’esquerra hereva del comunisme i crítica amb el gir liberal d’Schröder) i Die Grünen (els verds). Vaja, que no hi hauria partits opositors de dretes. En paral·lel l’FDP (liberal) estava massa ocupat aixecant-se de la patacada que els havia deixat fora del Bundestag. Aquests factors, sumats a un descontentament vers el sud d’Europa i la crisi migratòria, farien augmentar el seu suport.

En aquest temps no ha estat estranya la coincidència entre membres del moviment neonazi Pegida i d’AfD en actes públics. Es pot dir sense cap mena de por que no s’han amagat gaire. En un principi, però, aquest partit format per intel·lectuals volia acabar amb la zona euro, restaurar les monedes nacionals i aturar la integració europea. Eren un partit contrari al neofuncionalisme i a cedir sobirania a Europa. Aquests posicionaments el van convertir en un single-issue party conservador en un moment on precisament el conservadorisme de la CDU estava obtenint alts nivells de suport entre la població –un 41,5% dels vots a les eleccions de 2013. Per aquest motiu van decidir fer congrés per ratificar un gir –encara més- a la dreta.

El març de 2014 serà recordat com el mes que va canviar les línies ideològiques d’Alternativa per Alemanya. La seva punta de llança serien la defensa de mecanismes de democràcia directa, la defensa de la “família tredicional”, el rebuig als estudis de gènere i al multiculturalisme, acabar amb les subvencions a les energies renovables i una reforma migratòria de tipus restrictiu. Mentrestant van seguir defensant els seus posicionaments fundacionals, com acabar amb la moneda única, la crítica constant als països del sud d’Europa i a les laxes condicions –segons ells- dels rescats, el rebuig al procés d’integració de la UE i la crítica a les elits dirigents de Brussel·les. En poc temps AfD va passar de partit elitista de dretes a partit xenòfob – amb tics populistes- de dretes.

En aquest sentit és necessari fer un cop d’ull a les primeres transferències de vot i veure com és el perfil actual d’aquest elector. Les dades de 2013 posen sobre la taula la pluralitat de perfils que han triat aquesta formació política. Així doncs ens trobem amb 430.000 electors que provenien dels liberals de l’FDP i 340.000 dels postcomunistes de Die Linke. Unes xifres molt per sobre dels 290.000 vots provinents de la CDU i els 210.000 de l’abstenció. Això té una explicació: l’AfD li treu vots als feus de Die Linke a l’antiga RDA. Aquest fet s’ha donat tant el 2017 com el 2013, i ja els primers indicis ens deien que té més a veure amb la immigració i la crisi econòmica que amb el marc euroescèptic.

L’origen del vot en base al territori ens serveix per veure si hi ha una major o menor dependència territorial. Les dades ens mostren que un 45% dels seus votants viuen en ciutats. Per contra, tota la resta ho fa en àrees suburbanes o rurals. Això implica que aquest partit, tot i no ser predominant en grans ciutats, té un nucli considerable de votants als quals se li han de sumar els suburbans i rurals. 

Les dades per estudis assolits que hem elaborat gràcies a l’enquesta de YouGov ens mostren que l’abandonament elitista de l’euroescepticisme i els girs cap a l’extrema dreta dibuixen un votant caracteritzat per tenir estudis mitjans (43,52%). En conseqüència les persones amb estudis superiors (31,09%) o baixos (25,39%) tenen un pes menor entre els votants d’AfD. Això trenca dos mites: que a l’extrema dreta el vota gent sense formació i que a l’extrema dreta el vota gent molt formada.

Una de les afirmacions més clàssiques sobre extrema dreta i populisme és que aquests partits són votats per gent vella. Les dades ens mostren que el votant típic d’AfD és una persona d’entre 35 i 54 anys. El següent segment més important, el de 55 anys o més, és d’un 40,61%. Es pot afirmar que el votant d’extrema dreta (almenys en el cas d’AfD) és més aviat de mitjana edat. No sembla un cas comparable al de l’UKIP.

Finalment una de les dades més significatives és la del sexe dels votants. Aquí sí que trobem un patró molt clar de votant masculinitzat: un 64,29% són homes i un 35,71% són dones. Això és molt curiós, especialment si tenim en compte que el biaix de gènere té tendència a escurçar-se a mesura que passen els anys.

La història d’Alternativa per Alemanya ens mosta que el partit que va néixer com un grup d’euroescèptics crítics amb la gestió econòmica de la CDU i l’FDP (2009-2013) vers el sud d’Europa s’ha consolidat sense problemes.  Al llarg dels darrers anys no tan sols ha aconseguit entrar al Bundestag, sinó que ha fet forat en amplis espais sociològics de la política alemanya. Enmig de la crisi del COVID 19 i, al contrari del que molta gent s’imagina, aquest espai mostra capacitat de resiliència a nivell generacional i no és un votant sense formació. El seu creixement no dependrà tant d’un gir cap a la dreta de la CDU (un cop Merkel deixi la política) sinó de la capacitat de l’esquerra per recuperar uns votants que han abandonat el bloc del qual formaven part.