Curiositats evidents sobre demoscòpia britànica

eleccions generals al Regne Unit

Sergi Cristóbal Jané
23/07/2020

El dijous 12 de desembre de 2019 van celebrar-se les eleccions generals al Regne Unit. Aquests comicis vanser una autèntica prova de foc pels grans actors involucrats en la política del país, doncs el Partit Conservador jugava la seva única carta a través d’aplicar el Brexit, els laboristes volien veure aprovat el seu gir a l’esquerra i els liberals pregaven per poder erigir-se com a alternativa europeista entre uns conservadors euroescèptics i uns laboristes absolutament dividits en la qüestió europea. En darrer terme, veurem que l’aparició del Brexit Party és clau i que, a llarg termini, té més importància al marge del vot tàctic.

Abans de tot cal assenyalar que aquesta peça no passarà a la història de les anàlisis polítiques; es busca assenyalar una sèrie de característiques que resulten tan evidents com sorprenents. En el present article tractarem les dades de Panelbase, la qual va dur a terme una enquesta els dies 10 i 11 de desembre –just 24 hores abans de les eleccions. La demoscòpia ens mostra que hi ha una sèrie de “curiositats” al voltant del suport que es dóna a cada partit polític i que es fan notar per la seva pròpia evidència. Per tant trobarem patrons de vot absolutament normalitzats i d’altres més sorprenents. Ras i curt: veurem que no totes les variables tenen el mateix paper en cada partit -i per aquest motiu mereixen ser assenyalades.

     

A tall general observem que en tots els partits, menys en el Liberal-demòcrata, el sexe no és una variable determinant en el vot del partit. Així, el Partit Conservador de Boris Johnson i el Partit Laborista de Jeremy Corbyn tenen una distribució gairebé idèntica. Els libdems, però, són un partit am un votant molt més masculinitzat, amb un 63,61% de votants homes i un 36,39% de dones. El Brexit Party entra dins les dinàmiques de laboristes i conservadors, amb un 52,08% d’homes i 47,92% de dones.

L’edat i el suport a abandonar la Unió Europea han generat debats recurrents. Totes les enquestes i els estudis elaborats sobre el brexit han generat el mateix patró: a major edat ens trobem un percentatge de suport més elevat per sortir de la UE; fins i tot Goodwin, Clarke i Whiteley –acadèmics i ferms seguidors de la qüestió- han fet un llibre; a la ciutat de Londres, curiosament, es claven els mateixos patrons que a nivell nacional. En el cas de les eleccions generals al Regne Unit trobem que aquest configuració canvia: el Brexit Party, hereu sociològic de l’UKIP, té el seu gruix de votants entre els 35 i els 54 anys. D’altre banda, el Partit Conservador és el més votant més envellit de tots (un 54,81% dels seus votants és major de 55 anys) i gairebé és inversament proporcional al Partit Laborista (un 41,73% dels seus votants té entre 18 i 34 anys). Finalment el Partit Liberal-demòcrata obté un suport força important entre els més grans i la franja majoritària entre els seus votants és la dels majors de 55 anys (41,84%). Les dades posen sobre la taula una de les coses que més s’ha comentat a les xarxes: els votants del Brexit Party provenen de les franges relativament més joves i infidels dels seus respectius partits (ja siguin laboristes o conservadors). Els brexiters vells s’han mantingut fidels a la seva marca de sempre. La força que té Boris Johnson a escala electoral o la mateixa supervivència del Brexit Party (no ens enganyem, és un single-issue party a l’ús) depenen de la consolidació del propi procés de sortida de la Unió Europea. En el cas dels laboristes trobem que la seva bipolaritat mereix ser estudiada al marge. 

Segmentar la distribució del votant de cada partit entre homes i dones a través de l’edat ens permet veure diferències i característiques molt curioses. Començant pel Brexit Party ens adonem que el seu votant femení es mou principalment entre els 35 i els 54 anys (50% de les dones que voten aquest partit); la votant Liberal-demòcrata segueix en la franja dels majors de 55 anys; les laboristes segueixen la distribució global i les votants conservadores destaquen en 8,88 punts percentuals més que els homes en suports majors de 55 anys.

La distribució entre els homes necessita ser puntualitzada. En el cas del Brexit Party es troba més distribuïda i en empat entre les franges dels 35 als 54 anys i la dels majors de 55 anys. El votant liberal home destaca, al contrari que les dones, per ser més fort sobre la franja dels 35 als 54 anys –tot i que gairebé empatant amb la dels majors de 55 anys; els laboristes segueixen un patró molt similar i, finalment, els tories depenen dels majors de 55 anys en un 50,36%-i una distribució menys vella que la de les dones.

La classe social és un element curiós a l’hora de dividir els suports entre els dos grans partits britànics, o sigui conservadors i els laboristes. El motiu pel qual utilitzo la etiqueta de “curiosa” és, bàsicament, perquè crec que una simple divisió entre dos grans segments no serveix per explicar el veritable rerefons de cadascuna de les formacions polítiques. Per desgràcia no he tingut accés directe a la base de dades per poder-les toquetejar al meu gust i fer-les més extenses. No obstant es fa necessari posar-la perquè indica per on van una mica els trets a nivell sociològic. Els dos principals partits del Regne Unit tenen una distribució amb una classe mitja i mitja-alta majoritària (59,29% pels tories i 54,27% pels laboristes) i són lleugerament majors als de la mitjana de la població enquestada (51,93% són de classe mitja i mitja alta per un 48,07% de classe treballadora). Els grans outliers, però, són el Partit Liberal-demòcrata i el Brexit Party. Els liberals de Jo Swinson destaquen en un 71,43% per ser de classe alta, mentre el votant del Brexit Party es caracteritza en un 58,76% per ser de classe treballadora.

El record de vot a les eleccions de 2017, juntament amb la intenció de vot (directa o cuinada) i la decisió del vot, ens permet als politòlegs veure els punts forts i les deficiències dels partits. En el cas previ a les eleccions generals del Regne Unit ens trobem el següent escenari: conservadors i laboristes tenien un record de vot (88,84% i 91,51%) elevadíssim. D’altra banda els liberals sols mantenien un 43,35% dels seus votants i recollien un 27,38% dels suports provinents del Partit Conservador i un 29,28% provinents del Partit Laborista. Finalment el Brexit Party estava dividit entre tenir un 52,86% d’exvotants conservadors i un 41,43% d’exvotants laboristes.

Els gats vells acostumem a dir amb una copa de brandy a la mà que, per anar bé, un partit polític ha de tenir un record de vot major del 75% per considerar que no està en crisi. El problema, però, és que l’enquesta de Panelbase atorgava al Partit Conservador un 41% dels suports mentre que, al Partit Laborista, li donava un 33%. La diferència, doncs, és que tot i l’elevat record laborista ens trobem que aquest patia fugues tant per la banda liberal com per la banda “brexiter”. Així doncs, tot i les -a priori- bones xifres pels de Corbyn, el Brexit Party (i en menor mesura els liberals) ajudaven –en un sistema electoral de caire majoritari- a que els conservadors tinguessin la majoria de parlamentaris a la Cambra dels Comuns. O millor dit: el Partit Conservador va planejar una molt bona campanya a nivell tàctic i va aconseguir mobilitzar el seu electorat més fidel mentre noquejava als laboristes amb l’ajuda del Brexit Party (presentant-se allà on podia treure-li suports als laboristes). Els liberals, ferms defensors de pertànyer a la Unió Europea, acabaven rebent suports dels descontents amb el lideratge de Boris Johnson i Jeremy Coryn -suports que esdevenien inútils per obtenir un resultat digne. Es pot dir sense cap mena de dubte que els equips d’estratègia de laboristes i liberals són l’exemple del que no s’ha de fer en una campanya electoral.

El percentatge de decisió del vot dibuixa les mateixes dinàmiques que el record de vot: tories i labours tenen un votant molt més decidit que libdems i brexiters. Aquests darrers, amb percentatges de suport més baixos, és normal al ser partits minoritzats pel sistema electoral.

Finalment el record de vot en el referèndum per la permanència a la Unió Europea posa en evidència les fronteres electorals de cada partit polític. Tant laboristes com conservadors tenen fluxos de poc més del 20% que van en direcció oposada als posicionaments “oficials” dels líders dels seus partits si tenim en compte a Corbyn com a remainer i que amb el referèndum es van fer equips a favor del Remain i del Brexit amb gent de tots els partits. Aquí el gran forat l’ha fet el Brexit Party: ha sapigut captar a votants laboristes de classe treballadora que van votar a favor del Brexit l’any 2016. Això suposa una gran amenaça per l’estabilitat parlamentària a llarg termini: els laboristes no poden guanyar mentre no es tanqui el procés de sortida de la UE i els conservadors poden perdre la majoria si tampoc el tanquen.

Les darreres eleccions al Parlament Britànic han servit per posar sobre la taula les limitacions dels partits polítics anglosaxons; hem observat que, tret dels liberal-demòcrates, el sexe del votant no juga un paper crucial en el suport a cap partit polític i que el Partit Conservador i el Partit Laborista s’ho han de fer mirar a llarg termini: no és senyal de gaire bona salut que els de Boris Jonhson depenguin dels votants majors de 55 anys, com tampoc que als labour els hi costi penetrar a les franges de 35 anys o més –allà on el Brexit Party és més fort. Ambdós tenen una quantitat de vots força sòlida (i diferint més a nivell sociològic que econòmic) però limitada pels extrems on els voten. A llarg termini es fa evident que són els treballadors de coll blau (un segment tradicionalment d’esquerra, poc postmodern i favorable al Brexit) els que acabaran decidint si a Westminster governen tories o labours. En aquest punt, com assenyalava encertadament el Telegraph, la tàctica aplicada per Nigel Farage va ser clau al desembre: el Brexit Party es presentava quan aquest segment de votant era present en la circumscripció i restava vots al Partit Laborista. Quan no, es retirava per no restar suports als tories i facilitar la majoria a Boris Johnson. A llarg termini, però, es posa en evidència que les darreres eleccions han sigut un outlier de manual. Allargar la desconnexió amb la Unió Europea és, simplement, una bomba de rellotgeria si els propers anys es cerquen majories sòlides a Westminster. Aplicar una sortida ràpida i dura del club europeu provocarà que el Brexit Party s’esfumi i que la competició entre conservadors i laboristes sigui més renyida.