La Democràcia Cristiana a Itàlia: gràfiques que expliquen un partit predominant

Disquisicions estadístiques

Sergi Cristóbal Jané
20/09/2020

La Democràcia Cristiana italiana és l’exemple paradigmàtic sobre com un partit polític pot aglutinar el poder de manera –relativament- democràtica durant dècades. Forjada en faccions que van des de la dreta conservadora al centre-esquerra, amb posicionaments generalment antifeixistes i una àmplia implementació territorial, la DC va ser el partit predominant de la Primera República Italiana entre 1946 i 1994. Ni el gir a la dreta de 1972 –amb la consegüent derrota al referèndum per l’abolició del divorci de 1974- ni el gir a l’esquerra amb el compromesso storico d’Aldo Moro van significar un declivi.  Va haver de ser el Tangentopoli (i la caiguda del bloc soviètic), que afectaria a democratacristians, socialistes i comunistes, el que posaria fi al poder democratacristià i les seves coalicions. En el present article analitzarem diverses dades -exposades per Robert Leonardi i Douglas Wertman- i la desapareguda enquestadora Doxa els anys 1986 i 1987-  que expliquen el seu domini al país transalpí. Per tant intentarem explicar per a dummies els motius de la seva predominança i altres característiques sociològiques d’aquest país.

El que més crida l’atenció quan comencem a analitzar la DC són les seves dades en comparació amb els seus dos competidors: el Partit Comunista Italià i el Partit Socialista Italià. Les xifres de 1986 mostraven un votant democratacristià catòlic practicant, que no valora de forma exageradament negativa a l’església, centrista i allunyat del PCI. Aquí es posa sobre la taula una paradoxa sovint poc entesa en política: pel comportament hauria de ser el PSI i no la DC el partit predominant al país transalpí. Però els socialistes italians, al no ocupar cap espai concret i situar-se entremig, li cedien tot als seus competidors.

Aprofundint sobre les dades de 1986 es veu molt clarament aquestes característiques: la DC tenia un vot més feminitzat, més rural, menys urbanita (en ciutats majors de 100.000 habitants) més envellit i menys format. La clau és la següent: mentre la DC es va posicionar com el partit que ocupava la centralitat política –amb les consegüents faccions que aïllaven del poder als comunistes i als feixistes- el PCI va ocupar l’esquerra. Això va provocar que els socialistes, tot i no ocupar cap espai sociològic i no aixecar cap fins els lideratges de Craxi i Amato, formessin  part dels governs i actuessin com a partit frontissa.

Si fem un cop d’ull sobre el suport electoral observem que la DC italiana es caracteritza per ser profundament estable en comparació amb els seus rivals. Al estar desnortats (PSI) o ser vistos com a radicals (l’eterna amenaça soviètica que simbolitzava en molta gent el PCI) provocava que els únics canvis produïts en el si de la política italiana acabessin sent provocats per un sistema de coalicions polítiques viciat. En poques paraules: es va articular un sistema polític que només podia canviar si entrava en fallida i volava pels aires. Això és el que acabaria passant amb el Tangentopoli.

Focalitzant una mica més ens adonarem que el feu tradicional de la DC no era el sud d’itàlia sinó el nord-est del país. No obstant a les illes (especialment Sicília) i el propi sud era un partit més que hegemònic. El cinturó roig italià (Marche, Toscana, Emilia Rogmana i Umbria) quedava pel PCI i els socialistes s’havien de conformar en controlar Milà.

L’any 1978, en ple compromesso storico, es produïa la següent característica: a nivell nacional els italians vivien sota governs democratacristians (amb suport extern del PCI en el tercer i quart govern d’Andreotti) i més de la meitat ho feien en municipis governats pel PCI. Així doncs és interessant veure el suport que tenia la DC al llarg del temps entre els municipis de 10.000 habitants o menys, els que oscil·len entre els 10.001 i els 100.000 i els majors de 100.000 habitants. En aquest context la Democràcia Cristiana era forta en els dos primers segments i a nivell de suport invertiria els percentatges dels segments a mesura que passava el temps. Aquest apropament, que com tothom recorda va acabar malament, seria dels pocs moments en que es trencaria la tradicional pràctica del trasformismo.

Després d’aquest pacte l’esquerra s’adonaria de les seves limitacions a nivell de suport electoral: quedaria força delimitada a les ciutats. El relat imposat a Catalunya que enfronta el camp contra la ciutat és herència del Partit Comunista Italià i el van difondre els seus homòlegs catalans al veure que també tenien problemes per arribar a petits i mitjans municipis.

Tot i que la DC seria el principal partit italià fins l’any 1994 i estaria al capdavant de la majoria de governs (amb les excepcions dels dos executius del Partit Republicà Italià d’Spadollini  entre 1981 i 1982 i els socialistes de Craxi -1983 a 1987- i Amato el 1992-1993, que presidirien el Consell de Ministres de la República Italiana) la formació aniria entrant en declivi.

Una de les altres coses que trobem més curioses és l’evolució de les característiques dels electors democratacristians. El vot de la DC segmentat per sexes era molt estable amb una mínima masculinització a mesura que passaven els anys. Però, en general, era un vot predominantment femení, de centre dreta i catòlic practicant.

A més d’aquesta característica cal tenir en compte la resiliència dels seus votants. Tot i que amb el pas dels anys va tendir a fer-se més vell (com ho mostra la composició entre els majors de 55 anys i la dels 18 als 34) s’observa que les diferències en el segment central (de 35 a 54 anys) són mínimes. En poques paraules: la DC guanyava perquè no tenia un rival sòlid però poc a poc s’anava quedant obsolet a mesura que el sistema polític s’aproximava a la seva crisi.

Una de les característiques de les democràcies occidentals és que el votant, a mesura que es fa més vell, es va fent paulatinament més conservador. Amb les dades proporcionades per Doxa es posa en evidència quan pregunten sobre l’autoubicació dels votants de la DC en l’eix esquerra – dreta. Tenin en compte que 0 és extrema esquerra i 100 extrema dreta. Entre 1968 i 1983 el votant vira lleugerament cap a la dreta.

Després de veure les dades cal recordar que l’envelliment dels votants no va ser el causant de la mort de la DC i el seu predomini territorial. La corrupció generalitzada, que explotaria amb el cas Mani Pullite, no sols provocaria l’exili de Bettino Craxi (aleshores secretari del PSI) i nombroses investigacions per corrupció, sinó que acabarien amb la DC, el PCI i el PSI i tot el sistema de partits italià. L’esfondrament de la Unió Soviètica, a més, finiquitaria l’amenaça d’un govern comunista al país transalpí i provocaria que bona part del votant del nord d’Itàlia passés en massa a la Lliga Nord. Les eleccions generals de 1992, amb l’explosió de la Lliga, serien un petit tast del sacseig que vindria.

Finalment el 1994 es donaria per acabada la Primera República Italiana. Aquell mateix any l’empresari Silvio Berlusconi guanyaria les eleccions gràcies a una doble coalició amb la Lliga Nord (anomenada Polo dele Libertà) i els postfeixistes d’Alleanza Nazionale (coneguda com a Polo del Buon Governo). La Segona República naixia trencant una de les normes bàsiques del trasformismo italià: una coalició amb partits d’extrema dreta al govern. A partir d’aquí tots recordem com ha evolucionat tot plegat.