L'Esquerra Independentista del Baix Llobregat

Entre la fidelitat i el desastre

Sergi Cristóbal Jané

El passat 28 d’abril van dur-se a terme les eleccions a Corts Generals. Entre les diferents formacions que hi van participar, vam poder veure un artefacte polític no identificat (APNI) que va irrompre al llarg de la campanya i que va quedar-se a les portes d’entrar: el Front Republicà. Val a dir que la darrera enquesta del CEO permetia dibuixar el perfil d’un votant que venia –segons el seu record de vot el 21D- majoritàriament de la CUP (65,2%), però també d’ERC (13%) i JxCAT (17,4%) –amb menció especial a un 4,3% que no sabia què havia votat. Com que sóc bastant primmirat en el que fa referència a la demoscòpia, en cada cursa electoral acostumo a aglutinar en un excel totes les enquestes que es publiquen de manera segmentada. Això vol dir que tinc una pestanya en base a les enquestes fetes a tot l’Estat, una altre per les fetes a Catalunya i una tercera per si hi ha segmentació provincial. Durant la campanya van fer-se públiques unes quatre enquestes a Catalunya, totes elles amb una IDV que no arribava al 3%, però que cuinades es quedaven al voltant del 2,5% al 3,4% (amb menció especial per Feedback, que va col·locar a FR al  4,21% del vots). Vaja, que tothom els hi donava 1 escó per Barcelona.

Aquells periodistes que van fixar-se en les enquestes fetes a tot l’Estat –però amb mostres insuficients per poder extrapolar res a nivell estadístic- per justificar-ne el seu encert, demostren mala praxi. El que va impossibilitar l’entrada del Front Republicà va ser l’augment de participació i el vot dual. Fins i tot l’enquesta de GAD3 (feta els dies previs amb una mostra potent de 12.000 persones i publicada el 28A a les vuit del vespre) no va calcular del tot bé els resultats. Com a amant de l’estadística no crec en la fiabilitat de les enquestes com a medidor absolut d’un resultat electoral que sigui “clavat”, i aquell diumenge algunes persones van haver d’aguantar els meus atacs de nervis des de les 12:00. Espero que em perdonin.

Més enllà del budellam estadístic i de les ganes de queixar-me, he aprofitat que tenia el cap de setmana relativament lliure per remenar dades d’una de les zones més complicades per l’independentisme en general i l’Esquerra Independentista en particular: el Baix Llobregat.  Com que hi visc i passo el temps en aquesta comarca, he cregut adient remenar dades dels anteriors resultats de la CUP (Parlament) amb els del Front Republicà i ERC a les generals. El resultat de tot això ha estat divertit, doncs el fet de presentar-se a les espanyoles permet veure quines són les limitacions de l’esquerra independentista en aquesta zona. Abans de començar i, degut a les limitacions, cal tenir en compte que s’ha fet municipi a municipi. A la que tingui més temps m’agradaria segmentar-ho de manera més concreta.

 “Els patrons electorals ens mostren que el votant típicament cupaire del Baix Llobregat va triar Front Republicà a les generals”

Quan fem una correlació entre el nombre total de vots a FR i el nombre total de vots a la CUP el 21D, trobem un R2=0,93. Dit d’una manera simple i a falta d’estudis demoscòpics: els patrons electorals ens mostren que el votant típicament cupaire del Baix Llobregat va triar Front Republicà a les generals.

Una altra manera de veure si es dóna o no aquest suport és mitjançant el percentatge. No obstant, variacions molt grans en la participació podrien “desturutar” qualsevol anàlisi -personalment sempre prefereixo analitzar els valors absoluts, doncs sempre és més net per veure patrons de vot. Les dades indiquen exactament el mateix: el votant cupaire del Baix Llobregat va optar majoritàriament pel Front Republicà.

Qualsevol persona que vegi aquestes gràfiques veurà que hi ha una cosa que no quadra: Com és que el votant cupaire és tan fidel però alhora va decreixent? La resposta està en si agafem la pèrdua de votants de la CUP entre 2015 i 2017 (recordem que JxSí va afavorir que els cupaires pugessin gràcies al vot prestat d’ERC) i l’augment d’ERC entre 2012 i 2017.

ERC està fent de partit catch all i ha guanyat pes a costa de la CUP (i el món convergent). Allà on més vots ha perdut la CUP, més vots ha pujat ERC. El vot a FR ha servit per calibrar el nucli dur de l’Esquerra Independentista al Baix Llobregat i veure quin és el seu terra. L’EI, entre les eleccions catalanes de 2012 i les passades generals, ha perdut vots a tot arreu menys a Begues (+13 vots), Castelldefels (+4), Castellví de Rosanes (+3), Sant Just (+20) i Torrelles de Llobregat (+13).

A més, també es fa evident que no hi ha cap mena de correlació entre més percentatge de suport a la CUP i major retenció (fidelitat?) del vot a les generals –entenent a FR com una marca sociològica de l’Esquerra Independentista. En poques paraules: no es veuen vetos locals i es posa en evidència que el vot dual també ha impossibilitat l’entrada de Front Republicà al Congrés. Amb una campanya electoral feta a llarg termini (tres mesos) la CUP hauria entrat al Congrés.

Aquesta manca de correlació té coses positives i negatives, doncs mostra que hi ha un electorat aliè a les batalles internes de l’Esquerra  Independentista (no s’observen municipis bunkeritzats), però que corre el risc de passar-se a ERC. En aquest sentit, si aquest espai polític vol sobreviure ha de tenir clar que sense el Baix Llobregat (i la primera corona) difícilment podrà tenir èxit.

S’ha de ser capaç de construir marques que siguin guanyadores i tinguin poder institucional per poder competir en totes les eleccions. Això implica refer enfocaments i metodologies -que la converteixin en un moviment socialment i electoralment competitiu- que s’hauran de començar a estudiar a partir del dilluns 27 de maig. En cas contrari, l’Esquerra Independentista corre el risc desaparèixer i caure en l’ostracisme. Veient els resultats de les generals i les tendències es fa necessari no traumar-se pels mals resultats a les eleccions locals, però cal que estiguin alerta de la possible patacada i preparar noves estratègies pel 2023.